Ovidi l’agafa en braços. És Jana, Janeta; una formigueta. Ovidi li pren la maneta. És Jana, Jané; un jorn de febrer. Ovidi, cigarret a la mà, se la mira plorar. És Jana, Janí; la branca d’un pi. Repasse el llibre L’Ovidi (Editorial 3i4), una gran crònica de Núria Cadenes, per mirar eixes imatges tendres de pare i filla. I llig els versos juganers que li va dedicar. Jana, Janó: la lluna major. Jana, Janú; el gat fa cu-cú. Són només tres fotografies. Tres. Però com totes les imatges d’Ovidi —rostre icònic i melancòlic, com els pallassos pintats per Celso Lagar— obliguen a deturar la mirada i t’acaben posant melancòlic. Donen ganes de viure i de plorar. L’esperança de viure morint a cada instant.
